Convé ara entrar en
matèria i veure com cap a mitjans del segle XXI Espanya es veurà en un estat
força avançat de descomposició, pas previ per a la seva imminent reestructuració
en el seu tot operatiu. El Polimonarquisme a Catalunya es començarà a vertebrar
com un sistema nou d'organitzar-se la societat civil a l'entorn d'uns gremis
potents, amb unes ganes tremendes d'afirmació.
La raó d'aquesta emergència singular serà el cansament de la població catalana d'uns politics incapaços de resoldre res, obstinats en les grans afirmacions patriòtiques que, per lògic avorriment de repetir sempre les mateixes paraules, a poc a poc aniran perdent el seu sentit. I així, farts de les consignes, de les totalitats inexistents, dels enrocs paralitzants, dels principis inamovibles i dels mateixos politics, la gent, acostumada com estarà a enaltir i defensar llurs diferències a base de molta imaginació, decidirà que ja n'hi ha prou de no tocar de peus a terra i triaran pel seu compte els objectius de llurs afirmacions, concretes i realistes.
Els arquitectes seran capdavanters en aquesta eclosió afirmativa gràcies a una nova generació de constructors que s'haurà llançat a l'arena pública un cop acabada la gran torre central de la Sagrada Família. Es veu que amb la consecució d'aquesta obra monumental, Barcelona es convertirà en seu d'una cúmul de millores i de descobriments en l'ús del ciment armat en combinació amb els nous materials sintètics que llavors començaran a aplicar-se, els quals estaran destinats a revolucionar l'art de l'arquitectura. El primer edifici post-Sagrada Família serà la nova seu de la Generalitat de Catalunya, en la seva etapa ja plenament autodeterminada dins el tot operatiu de la FEAA (Federació Espanyola d'Autonomies Autodeterminades), que s'aixecarà a Tarragona en forma d'un gegantesc bolet sense capell que recordarà la barretina pel seu color vermell i la seva ondulació, tot ell farcit de finestres i de balcons, obra de Clàudia Bufafigues 5ena, que a l'edat de vuitanta anys es convertirà en la cinquena Reina de la Casa Reial d'aquest llinatge de monarques d'una gran longevitat.
Com se sap, la capitalitat de Catalunya a mitjans del segle XXI es traslladarà al triangle Tarragona (seu del Palau de la Generalitat), Reus (seu dels Parlaments i dels dos senats de Catalunya) i Tortosa (seu del poder financer i de la Banca Catalana), deixant Barcelona totalment dedicada a la seva vocació de servei al turista, amb tots els seus edificis més emblemàtics convertits en font d'incomptables beneficis[1].
També a partir de la segona meitat del segle, més o menys cap els anys seixanta, es començarà a veure com els presidents de la Generalitat seran totes dones, molt joves la majoria, fruit d'un enorme canvi generacional que donarà al gènere femení un avantatge sobre el masculí respecte a les feines que demanen intel·ligència. Els ciutadans mascles, pel contrari, s'especialitzaran en una gran majoria –llevat dels arquitectes, cuiners, compositors d’òpera, publicistes, directors de discoteca i altres especialitats creatives– en les feines que demanen més força muscular. En les nostres converses hem anat avançant alguns dels noms més sonats d'aquesta nissaga d'emprenedores Presidentes, impecablement electes per democràcia directa, sent potser Josefina Vilà i Prim així com Amàlia Garriga i Pollet les dues que assentaran les bases d'una nova manera d'entendre la política. Bàsicament consistirà aquesta en atendre les peticions populars més atrevides i arriscades, no després d'haver passat per un eficient filtre compost per representants de les principals cases reials temàtiques del país més els dos parlaments i els dos senats, de manera que en un breu espai de temps, el paisatge de Catalunya haurà canviat de la nit al dia.
Una de les primeres peticions ateses serà el retorn de les Corrides de Toros al territori català, una petició no del tot unànime però sí molt insistent i poderosa per part d’amples sectors poblacionals, que fins llavors s'havien sentit desemparats per les onades catalanitzadores dels primers anys d'autodeterminació, les quals identificaven els toros com una pràctica cultural festiva d'arrels no catalanes. Seran les noves franges de població del sud de Catalunya les que demostraran, d'una vegada per totes, les profundes arrels autòctones que té la Corrida a casa nostra. Sens dubte influirà en aquest retorn el pes de les regions tarragonines i lleidatanes del sud, d’una gran importància en aquesta època, lliures com seran de turisme -el qual hi serà, per descomptat, però en dosis reduïdes i suportables- i per això amb més temps i ànims per dedicar-se a les preocupacions públiques i bàsiques dels ciutadans. Aquesta baixada del centre de gravetat de Catalunya al sud tarragoní s'explica també per la gran puixança de València, Múrcia, Albacete i Almería, regions que a mitjans del segle XXI estaran decididament en alça.
Barcelona i Girona viuran un enorme enlairament econòmic gràcies a la potent indústria turística que haurà trobat en els Polimonarquismes les seves gallines d'or. Ultra els Quatre Pals de la Baralla Catalana -nom amb el qual es designaran els principals i més potents llinatges reials de Catalunya, com són els Reis de la Casa, la Reina de l'Amor, la Casa Reial de l'Òpera, i la Monarquia dels Fogons-, la terra catalana viurà immersa en un constant ferment polimonàrquic d'una inaudita fecunditat. Pràcticament cada gremi, ciutat, barri important i població, per petit que sigui, tindrà la seva monarquia que s'inspirarà en peculiaritats singulars i úniques de cada lloc, enfrontades en una delirant competitivitat per atraure clients als seus bars, hotels, botigues, teatres, festivals i restaurants. En citarem només uns quants, ja que les nostres prediccions han arribat al detall però sense buscar-ne l'exhaustivitat, en ser conscients que ens en deixaríem no pocs al tinter de la història, i també perquè molts d'aquests pals reials s'acabaran definint segons criteris que potser canviïn determinats paràmetres de la nostra visió.
Vet aquí algunes de les cases reials més sonades:
- La Casa Reial de la Mort, a Verges, resultat d'una atenció continuada envers la seva famosa Dansa de la Mort. La Reina de la Mort, que cada any serà una noia diferent, sempre entre els 10 i els 14 anys, tindrà privilegis molt importants, com són, a més de poder ballar la famosa Dansa de la Mort en un lloc principal, el de poder estudiar a les millors universitats del món un cop acabat el seu regnat, gràcies a la sofisticada educació que rebran durant l'any d'estar en funcions, i per ser escollides entre les noies més intel·ligents del poble, siguin nascudes a Verges o estiuejants. Les proves per a esdevenir Reina de la Mort seran per tant molt rigoroses.
- El pal o llinatge dels Manaies (o soldats romans) a Girona, amb delegacions a moltes altres poblacions que mantindran una poderosa estructura jeràrquica de Primus Pilus, Centurions i Centúries, els quals s'emparentaran amb els llinatges de tema romà de Tarragona, cosa que permetrà vistoses desfilades i organització d'actes per a públics massius, amb els impactants batallons de cavalleria d'elefants, girafes i burros catalans. Tarragona viurà la seva completa romanització ja durant la quarta dècada del segle. L'embranzida definitiva vindrà de la gran rellevància que tindran les escoles de cuina romana i sobretot les escoles de gladiadors, els combats dels quals es faran al reconstruït amfiteatre amb vistes al mar. En aquest sentit, l’Escola de Gladiadors Tarragonins, que fitxarà exemplars humans dels cinc continents, a la recerca sempre de llur gallardia i grandesa física (homes i dones), es convertirà en el principal referent mundial del sector, de manera que molts entusiastes de l’Imperi Romà, especialment els oriünds d'Amèrica i d’Àsia, creuran que la seva capital no era Roma sinó Tarragona. Una illa de contemporaneïtat serà el barri de funcionaris de la Generalitat i residència de la seva Presidenta, que tot i respectar les lleis romanes pel que fa als temes del dret civil, del trànsit i dels horaris, s'hi viurà segons els nous costums de gran liberalitat i de conreu de les capacitats creadores, que definiran el comportament futur dels catalans.
- La Reina de les Bruixes i en Pere Botero, Rei dels Inferns, de Cervera, a Lleida, fruit de l'èxit d'aquesta festa esbojarrada que és l'Aquelarre, la qual continuarà al llarg del temps amb una immensa predicació. Aquestes dues monarquies tindran una enorme repercussió internacional, a causa de la universalitat arquetípica de la seva temàtica, la qual despertarà furors a les noves societats consumistes no sols d'Europa, sinó de la Xina, del Japó i de la Índia. L'Aquelarre, que ara es celebra al centre de la ciutat, acabarà ocupant diversos pobles de l'entorn de Cervera, de manera que la ciutat es convertirà ben aviat en una metròpoli tota ella dedicada a les arts de la bruixeria i l'endevinació. Congressos mundials de Quiromància, Astrologia, Flors de Bach, Lectura d'Iris, Bruixeria, Tarot i Imposició de Mans tindran lloc d'una manera ininterrompuda, i la fama de Cervera es dispararà arreu del món.
- La Casa Reial dels Ninots de Cartró de Cardona, ciutat famosa pels seus gegants, gegantons i caps grossos, la qual competirà a la vegada amb una de semblants característiques de Solsona, gràcies a obstinats artesans d'una gran mestria que amb els anys aniran construint gegants i figures representatives no sols per a cada barri, sinó a la llarga per a cada família, de manera que no hi haurà habitant de Cardona i de Solsona que no tingui el seu gegant de referència. La població de gegants d'aquestes dues ciutats serà realment impressionant. Una de les principals feines de les Cases Reials dels Ninots de Cartró serà posar ordre a aquest galimaties de figures, establint jerarquies entre elles, tot procurant no caure en discriminacions socials d'ordre econòmic o simplement personal.
- La Casa Reial de la Patum de Berga, que trobarà en la seva arcaica figura d'escopir foc una verdadera mina d'or per aprofundir en les arrels de l'antiguitat pagana que seran recreades amb extraordinària llibertat imaginativa, amb inclusió de la Tauromàquia, un cop aquesta hagi assolit els seus màxims d'acceptació.
- Una casa reial que sorprendrà a propis i estranys serà la dels Porcs, amb monarques tots ells molt grassos i rodons, amb bigotets fins, membres del gremi dels propietaris de granges de porc, que a Catalunya tenen una gran presència en el paisatge. L’èxit més gran d’aquest pal monàrquic serà el seu conegut “Vi de Porc” així com el “Cava de Verro”, caldos que tindran un lleuger regust a purins, en trobar-se les vinyes en zones properes a les granges. De poc consum local, triomfarà en canvi als mercats europeus del nord i als de la Xina, que trobaran en aquest exotisme una gràcia infinita, on cada botella valdrà xifres de dos i tres dígits, segons la marca.
- A Olot, ultra l'afició taurina que es despertarà a mitjans del segle, naixerà l'anomenat Tro Santoral, una monarquia encarnada per un sant procedent d'un dels tallers més importants d'escultura religiosa. La periodicitat anual d'aquest pal reial excitarà la competitivitat entre els tallers, cosa que despertarà aquesta antiga indústria local, plenament implantada en el mercat global. La festa del Sant de Sants -així se li dirà al sant escollit- es celebrarà a la primavera, amb processons que en res hauran d'envejar a les de Setmana Santa, les quals seguiran tenint una immensa predicació.
- Cal insistir aquí en aquesta emergència estratègica fonamental de la monarquia centrada en l’òpera, la qual s’instal·larà a la ciutat de Vic. Fonamental per les seves característiques d’innovació profundament imaginatives, i per això admirades arreu del món. Fruit de la visió futurista d’un dels seus batlles, en Pere Crim i Palau, aquest pal construirà el teatre d’òpera més gran del món i iniciarà una campanya d’encàrrecs de noves partitures per a ser cantades en llengua catalana[2], que admirarà el món sencer. Però potser l’ocurrència més sonada i que més fama li donarà, és la seva escola d’intèrprets animals no racionals, és a dir, no humans.
Estudis avançats en aquesta matèria ens indiquen amplíssimes extensions de terreny amb un formidable mosaic de granges d’animals tots ells educats per cantar, fer determinats sorolls i acompanyar així les masses orquestrals compostes d’una mitjana de quatre-cents mestres[3]. Ja s’ha parlat amb anterioritat de les trompes dels elefants, associades als metalls de l’orquestra, o dels ximpanzés capaços de cavalcar i d’emetre crits esgarrifosos i originals, o dels burros entrenats a dominar els seus brams sota la batuta d’un director. Però potser sigui l’Orfeó Català de Lloros el resultat de més excel·lència d’aquesta escola que serà una atracció mundial sense parió. Sembla ser que els lloros de l’Escola Catalana de Cant Animal assoliran fites fins llavors mai aconseguides per les cordes vocals humanes, amb capacitat de combinar les notes més líriques i agudes amb estridents xiulets de tota mena, i amb veus d’una gravetat quasi bé infernal.
Més endavant, ja ben entrat el segle XXII i no sense finíssimes aplicacions d'enginyeria genètica, els concerts de Rossinyols seran una altra de les especialitats de l’Escola. La seva inclusió en els solemnes i gegantescos espectacles de la nova Òpera Catalana acabarà situant el gènere líric a casa nostra vers unes altures del tot impensables. Serà freqüent que diverses companyies girin pel món amb els seus magnífics cantants i els seus no menys impactants animals lírics. Les seves parades recordaran els vells circs d’abans, amb la diferència que els animals, molt ben tractats ara i havent passat per les millors escoles de música del món, amb revisions periòdiques segons protocols mèdics d'alt nivell, es dedicaran a un gènere mil vegades superior, com és el de l’Òpera Lírica.
Per completar aquest repàs de cartografia polimonàrquica, ens tocaria parlar encara de la Corona dels Fogons i de la Reina de l’Amor, dos dels quatre Pals de la Baralla Catalana, així com de moltes altres monarquies de gran impacte, les quals aniran omplint el mapa de Catalunya fins a convertir el nostre país en la zona del món amb més capacitat d’atracció per metre quadrat. Però m’ha semblat que abans de continuar, seria millor abordar un tema que ens pot ajudar a entendre aquest fenomen: els mecanismes d’instauració de la idea polimonàrquica a la terra catalana.
Pròxima carta: "La instauració del Polimonarquisme a Catalunya.
[1] "Veure "La Colla...",
pàg.62 i 63.
[2] Recordem aquí alguns dels títols
apareguts més celebrats, ja esmentats en el primer recull de cartes d’en
Bastides: “Moscatell i Trabanqueta”,
òpera d’aventures de Lloret i Sabata; “Quatre Barres i una Barruda”, òpera
còmica de Julivert Grimpau; “La
Madame Figa Flor i lo Cavaller Lliri Cul”, poema
eròtico-musical de Ricart Salvatge; “La
Dama de les Gardènies”, d’Antoni Matxín i Pujol; “Un amor
d’Olot”, de Joaquim Riupagès i Rossinyol Delcamp; “Otel”, de Quim Suc i Pot;
“Romeu i Cristeta”, de Ramón Pinyol i Domènech; “Lo Baró de Figueres”, de
Conyac Delpot; “Los mil fills de la Conilla de Banyoles i la Barretina de Porqueres”,
òpera espardenya de Pepet d’Estrassa i Mossèn Bunyol;
“Tirant Lo Negre o Lo Gai Saber del Cavaller Invertit”, de Joan Pet i
LLufarols; “Mossèn Trabuc i la
Filla del Rector de Poblet”, de Roc Dur del Castell.
(Aportació visionària de la
Colla de la
Platja conjuntament amb el Professor Raymond Màlo Pampipa, de
l‘Escola de Malta, durant el Congrés d’Història del Futur, la Barceloneta, octubre
2003).
[3] A destacar les aportacions de l’Institut
del Teatre de Barcelona, que farà un gran esforç per enviar professors de ritme
i interpretació, així com de les diverses escoles privades de teatre de Girona,
molt relacionades aquestes amb el món de la pagesia i per això més properes al
regne animal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario