 |
| Mapa físico-polític de la Península Ibèrica. U.S. National Geophysical Data Center (NGDC). Wikipedia. |
Estimat conciutadà,
m'agradaria mostrar en aquesta carta algunes de les
opinions dels companys de la platja sobre com s’arribarà a la idea del Mosaic
Ibèric, ja que és en el context dels nostres passeigs per la sorra mullada, en
aquest límit on la terra es separa del mar i s’hi mulla, on més han madurat les
nostres visions.
En Mercadal, una eminència en matèria astrològica que,
malgrat basar-se en les estrelles, és una persona que toca molt de peus a
terra, diu que és la pròpia constitució geogràfica peninsular la raó principal
del Mosaic. Recordo perfectament les seves paraules un dia del mes d'agost de
2017, mentre passejàvem davant del Club Natació Barcelona, en direcció a l'Hotel
Vela:
- Que ningú s'enganyi: la pulsió independentista d’una
part de Catalunya xoca no sols amb l’altra part que no la vol, sinó també amb
la pròpia geografia del país, ja que per molt que Catalunya es vulgui separar
d'Espanya, el mar ho impedeix, perquè mai s'ha vist fins ara que un tros de
terra es separi a voluntat dels seus habitants. A més, tampoc seria bo fer-ho,
si es vol mantenir el trànsit de mercaderies que recorre per tots quatre
cantons Catalunya, base de la seva prosperitat. No, amics meus, la Península és
la cotilla que estreny les terres que acull i que n’impedeix la fuga. A més,
voler posar fronteres amb Aragó i amb València serà vist ben aviat com un
absurd d’impossible aplicació. La qüestió per tant és clara: com sortir sense
sortir? Com anar-se'n sense anar-se'n? Aquesta contradicció és el repte que el
moviment independentista s'haurà de plantejar a la llarga. En realitat, també
es podria resumir d'una altra manera: com ser espanyol sense ser-ho? I com ser
Catalunya Independent sense ser-ho? O com ser una República dins d’una
Monarquia, o dit en altres paraules, una monarquia republicana? Una problemàtica
monumental que centrarà les discussions dels propers anys. I l'única manera de
respondre-la, és persistir en les dues voluntats contràries: els que se senten
independentistes de separar-se i els que se senten espanyols de no permetre-ho.
Mantenir el conflicte donarà a la llarga l'acceptació del Mosaic Ibèric que en
Bastides situa als anys cinquanta i seixanta d'aquest segle.
Vam quedar impressionats per les seves paraules, que
assentaven càtedra on els demés només hi vèiem foscor. En Paquito, professor
d'Institut ja jubilat i un dels puntals de la Colla, va comentar:
- Vols dir, Mercadal, que no hi pot haver un vencedor en
aquesta pugna? Fins ara, els conflictes s'han resolt sempre amb un que guanya i
l’altre que perd. Vols dir que aquí no passarà el mateix?
 |
| Imatge de satèl·lit de la península ibèrica el gener de 2003, presa per l'instrument MODIS a bord del satèl·lit Aqua de la NASA. Wikipedia. |
- Potser en el curt termini alguns pensin que és així,
però nosaltres mirem l'actualitat des de perspectives de futur, i des d'aquesta
atalaia, puc ben assegurar-te que les èpoques actuals estan canviant la
mecànica. L'acceleració del temps que vivim en aquest segle fa que els períodes
de victòria i de derrota siguin tan curts, que en la successió dels fets
s'imposa un estat de perpètua irresolució dels conflictes. Això, lluny de ser
negatiu des del punt de vista de la millora de la civilització, que és allò que
més ens interessa a nosaltres, constitueix el camí per arribar a l'assumpció de
la paradoxa dels contraris obligats a entendre's. Es pot trigar més o menys,
cosa que depèn dels graus d’evolució mental de cada poble i cultura, però a la
llarga s'hi arriba per imposició matemàtica. Sobretot perquè la conquesta i
l'eliminació de l'enemic es fan cada vegada més difícils i inviables, per no dir
impossibles. Quan dues opinions s'obstinen a barallar-se i s'equilibren en la
seva oposició irreconciliable, la repetició de les posicions inamovibles
s'acaba perpetuant fins a esdevenir dues veritats com un temple. Un exemple
és aquesta discussió de si Catalunya és
o no una nació, la resposta positiva i negativa de la qual s'acaba imposant per
la freqüència de la seva negació i afirmació obstinades.
- I què em dius, Mercadal, de la disputa perpètua entre
Palestins i Israelians: creus que aquí també hem d'aplicar els mateixos principis?
-va preguntar la Conxita Rovira, una cambrera i estudiant d'antropologia que
s'havia fet assídua de la Colla.
- És, en efecte, un cas de caixó que corrobora el que
estic dient. Pensa, Conxita, que Israel no pot aplicar allò que es coneix com "Solució
Final", és a dir, l'eliminació i expulsió completa dels palestins, perquè
històricament ho té prohibit. Ni ells mateixos ho podrien acceptar, tot i que
és la política que segueixen. El resultat és una perpetuació del conflicte que
s'alimenta mútuament de les seves derrotes i victòries: cada guerra que guanya
Israel, reforça Palestina, tot i que aquesta en surti cada vegada més
escaldada. El temps i la matemàtica seran els encarregats de trobar la solució
que no pot ser altra que la paradoxa de l'acceptació de les posicions enfrontades.
Clar que per arribar aquí, apart d'alguns canvis geo-estratègics relacionats amb
el petroli, manquen encara, sent optimistes, unes quantes dècades
de guerres ininterrompudes, segons vam poder comprovar al nostre Congrés
d'Història del Futur.
Es refereix en Mercadal al Congrés que vam realitzar els
de la Colla en col·laboració amb en Màlo Pampipa l'any 2003, en el que
l'eminent savi de Malta ens il·lustrà sobre el futur de l'Orient Mig durant els
propers segles[i].
- Però això és absurd, Mercadal! Els pobles haurien
d'aprendre aquestes lliçons de la història i començar a ser més flexibles!
Era en Paquito el que es rebel·lava a les terribles
paraules d'en Mercadal, que preveien una duració tan irracional dels conflictes.
- És tot al contrari, no ho entens? Vivim en un segle
d'afirmacions. Qui no s'afirma, no aixeca el cap i s'apaga. Això incumbeix a
les persones però també als col·lectius. És la mateixa època la que ens empeny
a mantenir les nostres posicions, per molt erràtiques o equivocades que estiguin.
De fet, quan més erràtiques són, millor justifiquen la seva singularitat. Clar
que és important millorar les posicions i flexibilitzar-les, posant intel·ligència
i pragmatisme a les postures, i qui ho fa, té més possibilitats de resoldre el conflicte i sortir-se
amb la seva, però allò que importa de veritat és l'afirmació particular, que
exigeix sobretot fermesa i singularitat genuïna.
- Has donat al clau, Mercadal! -no vaig poder més que
exclamar sentint les paraules del meu amic doctor- I aquesta tendència que tan
sols acaba de néixer en la cultura dels humans, s'accentuarà encara més durant els
propers decennis, cosa que explica les nostres visions dels Polimonarquismes
Ibèrics, els quals no són més que exemples evidents d'aquesta inclinança vers
l'autoafirmació dels col·lectius particulars, cada vegada més atomitzats. La
persistència en els objectius serà clau en l'estructuració social del futur,
sent els Polimonarquismes una de les emergències més extravagants i admirades, una
mena de joc de trons que incorporarà altes dosis d'imaginació i de colorisme en
l'estructura vital de les ciutats!
Paraules que ens traslladaren a un estat de visió
avançada, ja que en l'horitzó del mar vèiem amb absoluta claredat els pics
d'aquests polimonarquismes de milers de trons de caràcter temàtic que tanta
transcendència tindran en el futur de Catalunya.
Pròxima carta: ‘Cartografia polimonàrquica de Catalunya’.
No hay comentarios:
Publicar un comentario