Ja abans hem indicat com
van ser partits d’esquerre els responsables d’iniciar aquesta obertura envers
noves idees proposades per les classes populars. En efecte, la tradició
catalana en associacionisme, en iniciatives de voluntariat i en ocurrències desbarrades
de caire cívic i polític, és la clau que explica aquest broll d’energia
emprenedora que vindrà a resoldre molts dels problemes del país.
Si mirem el que ha estat
la realitat del negoci turístic a Catalunya fins ara, veurem que es redueix a
un estàndard més aviat vulgar pel que fa a aquest tipus d’indústria: uns
beneficis nets dels poders empresarials associats als grups polítics de les
ciutats implicades, mentre a la ciutadania en general se la convida a ocupar
els múltiples llocs de treball breu i mal pagat en el negoci de bars,
restaurants, botigues i hotels, amb l’escarni afegit d’uns preus cada vegada
més alts dels lloguers de pisos, del transport públic i dels impostos
municipals.
Aquesta situació d’abús, que les ciutats turístiques han acceptat
com un mal inevitable i irreversible, a Barcelona entrarà en crisi un copa
acabada l’època de turbulències polítiques associades als brolls
independentistes. Serà llavors quan s’obrirà l’aixeta de la imaginació popular,
la qual de seguida es dispararà envers propostes no sempre afortunades però
cada vegada més sòlides i impactants. I serà precisament en l’atmosfera
d’aquesta emergència de renovació radical de l’oferta turística i de la
reordenació del negoci, d’allà on sorgirà, uns anys més tard, la idea polimonàrquica, la qual necessitarà
però del geni arrauxat gironí i de l’Empordà per a definir-se com el nou pal de
paller de l’estructura social futura dels catalans.
Significa això que
aquestes monarquies temàtiques substituiran les instàncies de poder i de govern
del futur? En absolut. Més aviat les complementaran. Perquè la solució que
trobaran els especialistes en enginyeria política de Catalunya, d’una
modernitat extrema i absolutament innovadors en el camp de la representativitat
política, serà establir no un parlament sinó dos: el dels electes dels partits
polítics clàssics (cada vegada menys convencionals, això sí), i el dels més
importants pals monàrquics del país, dels quals s’escolliran les quaranta
principals monarquies amb representació parlamentària cada quatre anys per
votació popular. És a dir, un Parlament per als polítics electes i un Parlament
Polimonàrquic o Cort de Reis i de Reines (també se li dirà Cort de Trons i de
Trones), amb els quaranta principals que d’alguna manera representaran les
forces cíviques més dinàmiques de la societat.
Els dos Parlaments, junt
amb el Senat Català, cambra on hi acudiran els més savis dels ancians del
poble, elegits pel veïnat, ocuparan un immens i preciós edifici a la ciutat de
Reus, amb forma de gegantesc temple romà, on s’encarregaran de votar i debatre
els principals afers del país, mentre el Govern, ben instal·lat al Palau de la
Generalitat de Tarragona, presidit per la corresponent Honorable Presidenta,
serà la instància executiva del poder català.
La innovació d’establir
una Presidència del Govern de dos caps, una idea que acabarà fent furor arreu
del món, no serà introduïda fins ben avançat el segle XXI. La solució bicèfal,
d’origen català, serà una de les aportacions que més endavant introduirà
Catalunya al Mosaic Ibèric, causant una profunda admiració a tot Europa i a la
resta del món. El logicial polimonàrquic amb la revolucionària Cort de Reis i
de Reines, més la cambra senatorial de la gent gran, juntament amb la direcció
bicèfal en la Presidència del Govern, seran motiu d’estudi i d’atracció
irresistible, que no farà més que augmentar l’èxit turístic del conjunt ibèric.
Aquests invents de
l’enginyeria política catalana s’estudiaran en el futur com una de les més
importants innovacions destinades a la llarga a canviar el rumb de la política
mundial, sobretot quan siguin aplicats a àmbits de cultures molt diferents, amb
les corresponents adaptacions al terreny.
Però no ens avancem als
fets i restem en l’àmbit català de finals del segle XXI, per veure com la
Monarquia centrada en l’amor tindrà un desenvolupament del tot inesperat amb
l’elecció de la donzella Coral de L’Estany com nova Reina de l’Amor de
Catalunya. Aquesta noia, de procedència híbrida ja que serà filla d’un
creuament genètic de l’Àfrica Negre amb descendents de la pagesia aragonesa del
Pirineu, destacarà no sols per la seva bellesa espaterrant –el seu cos de
mulata catalana serà pintat en grafitis
a les parets de tot el món, així com reproduït pels millors escultors
figuratius i abstractes de l’època– sinó sobretot per una intel·ligència
estratègica d’alta volada, ja que serà ella el cervell de la futura Escola de
Pubilles de Ripoll, on acudirà una selecció de les més belles i intel·ligents
donzelles d’arreu del món –amb una llista d’espera llarguíssima per a les
inscripcions i unes proves d’accés d’una duresa inaudita.
Aquesta escola
revolucionarà radicalment les arts amatòries, en invertir l’ordre de les
relacions: la intel·ligència i alta preparació física i intel·lectual de les
pubilles llicenciades farà que siguin elles les que marquin les regles de joc i
estableixin els paràmetres de les transaccions d’amor. Fruit d’aquesta nova
empenta de les arts amatòries serà la conversió del prestigiós Palau de la
Música en el nou Palau de l’Amor, un bordell alhora popular i de luxe, la fama
del qual traspassarà les fronteres per esdevenir un verdader temple universal a
la deessa Afrodita, amb llistes d’espera per als visitants internacionals de
quatre i cinc anys, mentre els visitants locals tindran accés fàcil i a bon
preu gràcies a la política de portes obertes que aquesta monarquia
revolucionària instaurarà a Barcelona en dies assenyalats.
Les festes del futur Palau
de l’Amor de Barcelona seran impressionants per l’originalitat de les cerimònies,
de les músiques –sempre amb encàrrecs als més sofisticats compositors catalans
del moment– i de les posades en escena, a càrrec aquestes de directors
llicenciats en les escoles d’òpera de Vic, les més reconegudes d’Europa. Com a
botó de mostra, la famosa orquestra de micos que tocarà sempre en els
intermedis, dotada d’una gràcia infinita[1].
[1] Tal com abans hem indicat, les escoles de
música animal de Vic seran úniques al món. Segons els estudis de l’Escola de
Malta, la Xina incorporarà ben aviat aquestes modalitats de l’ensenyament
animal, la qual cosa posarà de moda als seus restaurants més luxoses la
presència d’orquestrines de micos, de foques, de gossos udoladors, així com
petits cors de lloros. Es crearan premis internacionals de cançó animal, i hi
haurà un percentatge impressionant de guanyadors procedents de les facultats i
dels conservatoris operístics de Vic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario